jueves, 30 de octubre de 2008

Expressió oral Valencià

EL TAURÓ BLANC

El Tauró blanc és una relíquia prehistòrica que ens evoca la cruel realitat del temps passat. De fet, és una de les espècies més antigues que es conserven: els taurons van aparéixer fa 350 milions d'anys, i des que la seua evolució es va detindre fa vint milions d'anys, el Gran Tauró Blanco ocupa l'escaló més alt en l'ecosistema marí.

Malnoms com "Devorador d'hòmens" i "Mort blanca" han sigut durant dècades l'excusa per a la seua persecució sistemàtica. Un acaçament l'únic objectiu del qual és en realitat la busca de protagonisme o la simple satisfacció de l'instint assassí de l'espècie més letal sobre la Terra: l'home

Els seus dents triangulars són esmolats com a fulles, de perfil irregular i disposats en la seua mandíbula en unes quantes files lleugerament inclinades cap a l'interior que, com en tots els taurons, es van reemplaçant cap a fora segons es van trencant. Les seues mandíbules poden exercir una força de 3.000 quilograms per centímetre quadrat (tres-centes vegades més que en el ser humà).

Encara que la majoria no sobrepassen els quatre, pot arribar a mesurar cinc o inclús sis metres de longitud, com segons pareix es va comprovar en 1948. Un exemplar de cinc metres pot pesar 1200 quilograms.

El mascle sol aconseguir la maduresa als huit anys mesurant uns tres metres. Es distingix per unes extensions de les aletes pelvianes que servixen d'òrgans copuladors. La femella sol aconseguir els tres metres i mig als quinze anys, i es creu que és fèrtil durant un curt període de temps, la qual cosa fa que la seua taxa reproductiva siga baixa

La seua major percepció de l'entorn prové d'una espècie de fusió entre oïda i Tacte connectat a unes cèl·lules que la seua pell presenta principalment en el morro i els laterals, i que es denominen cèl·lules ciliades. Elles li permeten entre altres coses detectar els corrents i vibracions, controlar la direcció i percebre sons de baixa freqüència emesos pels peixos agonitzants.

També és molt acusada la sensibilitat del seu olfacte, capaç de detectar la sang a grans distàncies i, al contrari del que sol pensar-se, la seua vista. Encara que està més preparada per a actuar en condicions d'escassa lluminositat, presenta com a particularitat una membrana crida tapetum que actua a manera de pantalla reflectora incrementant notablement la sensibilitat de l'ull.
Una altra particularitat poc coneguda en els taurons és la seua capacitat de detectar xicotets corrents electromecàniques, la qual cosa pot servir-li per a la detecció de corrents marines, localització de preses pròximes o inclús hi ha qui s'aventura a mencionar un sistema intern d'orientació magnètica.

Només actua prop de la superfície, però ha arribat a veure-se-li a mil metres de profunditat, quelcom inusual en els taurons. És una espècie pelàgica, la qual cosa significa que viu allunyat de les costes, i per tant no pot deixar mai de nadar per a no afonar-se massa. A més, el seu sistema respiratori necessita el moviment per a introduir l'aigua en les brànquies. A causa d'això el seu metabolisme és molt ràpid i li fa tindre un gana voraç.